En sintonia amb el pensament de Woolf, l’obra de Blanca Nieto es pot entendre com una reflexió sobre la memòria i la construcció de la identitat. Els gestos de cosir i superposar textures evoquen processos de cura, reparació i reconstrucció que remeten al llegat històric de les dones, resignificant-lo com una forma de resistència i d’autoafirmació. Paral·lelament, Diana Ruban desenvolupa una iconografia centrada en la figura femenina, ara representada mitjançant un cos blau que transita per paisatges lluminosos i oberts. La presència recurrent d’aquest personatge encarna la tensió entre el passat i un futur esperançador.

L’exploració de l’espai propi continua en les propostes d’Iris Sanmartín Dalmau i Alba Fabre, que aborden la representació del cos des de perspectives complementàries. La pintura de Sanmartín Dalmau al·ludeix a una intimitat alliberada de la mirada externa: una nuesa privada i conscient en què el cos deixa de ser objecte dels altres per convertir-se en l’habitació metafòrica descrita per Woolf. Per la seva banda, Fabre confronta la tradició de la imatge femenina com a objecte del desig masculí, invertint els efectes de la mirada masculina (male gaze) mitjançant un canvi d’autoria i de tècnica que en nega l’erotització.

L’exposició conclou amb Suna Imre, l’aproximació de la qual a la pintura s’entén com un diàleg. Amb cada pinzellada suggereix la relació entre cos, matèria i natura, convertint l’acte de pintar en una pausa necessària per a l’expressió. En conjunt, Una habitació pròpia esdevé una conversa entre art i pensament que reprèn una qüestió plantejada per Woolf: quines condicions fan possible la creació de les dones? Les obres reunides en aquesta exposició afirmen l’existència d’aquest espai, li donen una forma material i conviden a imaginar-lo com un dret indiscutible per a la reflexió, la transformació i, en conseqüència, per a l’art.

— Gemma Vilar Bosch