Nascuda en el si d’una família d’artistes, De Corte va créixer envoltada de la pintura com una presència quotidiana més que no pas com una disciplina externa. Els seus pares eren artistes i l’estudi no era únicament un espai de treball, sinó un lloc compartit on la creació formava part de la vida diària. En aquest entorn, la pintura va ser, des del principi, una experiència íntima i contínua. La mort del seu pare va suposar una ruptura decisiva en aquesta continuïtat. Després de la seva desaparició, va heretar el seu estudi, juntament amb els seus pinzells i llenços en blanc, i va ser aleshores quan la seva pròpia pràctica artística va començar a prendre forma. Pintar no va sorgir com una decisió planificada, sinó com una resposta a la pèrdua.

A Two Things Can Be True, l’artista continua explorant la naturalesa inestable de la presència: com una cosa pot sentir-se alhora propera i llunyana, sostinguda i dissolent-se simultàniament. Les figures apareixen i desapareixen sobre la superfície del cotó sense tractar mitjançant acrílics i pigments naturals, mantenint una textura deliberadament porosa. La pintura es deixa penetrar, tacar i assentar de manera gradual, donant lloc a imatges que semblen emergir més que no pas ser construïdes. Aquest procés reflecteix una comprensió més àmplia de l’experiència com una realitat que s’acumula en capes, mai completament resolta i sempre susceptible de noves configuracions amb el pas del temps.

Al llarg de les obres, la identitat es revela com una realitat relacional. Les figures apareixen entrellaçades o subtilment duplicades, nascudes d’experiències viscudes i trobades personals. Oscil·lant entre formes individuals i dobles, les pintures suggereixen tant l’aïllament com la coexistència de múltiples identitats —personals i heretades— contingudes en un mateix cos. Cada imatge captura un estat de transició, definit per la connexió i la redefinició constant. El que perdura és una presència que es resisteix a fixar-se de manera definitiva.